La meva adreça: tumateix.llibres@gmail.com

Ferran Montardit i Asènsio

Lleida 1975. Llicenciat en matemàtiques. Membre de la Societat Catalana de Matemàtiques i soci i accionista de la UE Lleida. 
Jo vaig descobrir que els lleidatans parlàvem raro (o que els barcelonins parlaven raro, miri-s'ho com més li convingui) mirant la sèrie Dallas a TV3. En aquells temps no devia arribar als 10 anys i el més lluny on havia anat era a les Torres de Sanui per l'esquerra i per dalt a Esterri d'Àneu, llocs on més o menys sentia parlar de forma normal.
Mirant la sèrie Dallas no entenia per què els fills del Bobby i del JR quan cridaven a son pare deien "Paraaaa, paraaaa!" perquè jo el crido "pareeee, pareee!", Sort que mon pare i ma mare també miraven Dallas amb mi i van poder-me explicar per què hi ha pares i paras.
A partir d'aquesta anècdota, ja vaig entendre que el català que teníem els tocats per la boira (o bòria) era un pèl diferent del que tenien Panadella enllà. Sobretot aprenia català oriental mirant TV3.
I així van passar els anys fins a arribar al 1993, quan per motius academics vaig haver de creuar la Panadella i emigrar cap allò que en diuen Àrea Metropolitana. Més en concret a la universitat a Bellaterra i amb domicili a Barcelona. I allò, ja s'ho poden imaginar, va ser una voràgine de noves sensacions. Mai no hauria arribat a pensar que els orientals sabessin tan poc sobre els occidentals. Deixant de banda tots aquells éssers de ment lluïda que van arribar a preguntar-me si a Lleida teníem semàfors, si circulaven tractors per dins de la ciutat o si a Alguaire arribava la premsa, vaig notar que els ponentins teníem un lexic propi prou ampli. Cada vegada que deia alguna paraula pròpia de la nostra parla, em posaven una cara tal com si jo parlés en un idioma estrany.
I aquest va ser un dels propulsors del naixement de Lo Diccionari Lleidatà-Català l'any 1998.

3 comentaris:

Mariano Goyanes de Federico ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ginés Mesas ha dit...

A mi em va passar a l'inrevès. Jo, nascut a Barcelona vaig emigrar a Lleida al 2007, amb 35 anyets. Des del primer moment vaig flipar de lo raro que es parlava a Lleida, ara em fa ràbia escoltar TV3. I més ràbia em fà veure com l'Eloi Cordomí sempre se n'oblida de casa nostra. Com li dic a la meua dona "Els lleidatans som els catalans de Catalunya".

P.D: Quin fart de riure buscant dobles a classe, oí?

Babunski ha dit...

Ostiqueta Ginés! Tu ets el que anaves a classe amb mi?!?!? Vius a Lleida? Pot ser que treballis per la General d'Estudis?
És que un dia vaig veure un paio i vaig dir com s'assembla al Ginés! Però és clar... no m'imaginava que podries ser tu, benvingut a Lleida!